Hildebrand

segons la wikipèdia...

Hildebrand és un personatge de la mitologia germànica, incorporat a la mitologia escandinava, en nòrdic antic és Hildibrandr. El mot "Hild" significa batalla i "Brand" espasa.^[1] Encara que s'associa a personatges històrics del segles V i VI com Teodoric el Gran o Odoacre, no s'ha pogut identificar com un personatge històric.^[2]

Hildebrand era un rei guerrer, que portava al seu escut vermell els retrats de tots els guerrers que havia mort. Apareix en tres famosos cançons: Hildebrandslied, Nibelungenlied i la cançó escandinava la Mort d'Hildebrand de l'Ásmundar saga kappabana. També apareix com Hildiger a Gesta Danorum.^[3]

A Hildebrandslied, Hildebrand lluita contra el seu fill Hadubrand esdevenint l'armer de Dietrich, perquè es veu obligat a abandonar casa seva, la seva dona i el seu fill. Trenta anys després, Hildebrand torna i es troba que Hadubrand, el seu fill, governa la seva terra i està liderant l'exèrcit contra els invasors. Els dos líders dels exèrcits es troben, com era habitual en aquelles contrades i època i es llisten els respectius arbres genealògics per evitar que algú mati un parent seu.

Hadubrand afirma que és el fill d'Hildebrand, però pensa que el seu pare és mort, i que el guerrer que té davant seu utilitza el nom d'Hildebrand per enganyar-lo. A Hildebrandslied es diu com pare i fill lluiten, doncs Hildebrand ha de matar el seu fill o el seu fill el matarà, però al text original falta el final, s'ha perdut.

A la cançó escandinava "Hildebrand's death" s'explica el final de la història, Hildebrand lluita contra un mig-germà seu i es ferit mortalment i que l'escut li rodola prop del cap i a l'escut també hi ha el retrat del seu fill, Hadubrand. Moribund, li prega al seu mig-germà que cobreixi el seu cos i l'enterri adequadament.

1. 1↑ Norman, Frederick. «Hildebrand and Hadubrand». A: Three Essays on the 'Hildebrandslied' (en anglès), 1973, p.47.
2. Jump up2 ↑ Bostock, J. Knight. A Handbook on Old High German Literature. 2a edició, 1976, p. 64f. ISBN 0-19-815392-9.
3. Jump up3 ↑ Viking and medieval Scandinavia (en anglès). Brepols, 2007, p. vol.3, p.168.

Veure enllaç: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hildebrand

Reus, Far West. Aventures al sortir de casa

Matí fred de Carnaval.

El passeig, ho té. Quan bufa el serè, entra directament de la Serra de Prades per l'estació de trens i baixa pels passejos que fan com una canal. Només tombar una mica cap a Prat de la Riba o qualsevol altra travessa ja canvia la cosa. De fet, he comprovat, algun dia de bon matí, que hi ha diferència de temperatura carrer a carrer a mesura que un s'acosta cap al Passeig Mata. Sant Celestí,  Sant Ferran, Francesc Bartrina i Tivoli.

Doncs això, tot i el sol, i ser migdia, feia un fred important, d'aquell que es posa a les orelles. He baixat de casa amb el nen petit al cotxer, ben tapat, i el gran caminant en plan satèl·lit (ara davant, ara darrera).

Darrera de casa hi ha una mica de part i el Ferran s'hi ha atura perquè hi volia jugar, però li he dit que no teniem temps.

I llavors ha començat el tiroteig.

Hem sentit un projectil com passava xiulant per sobre dels nostres caps i picava a les cases de l'altra banda. Un senyor ("de tez morena") que passava per prop d'on ha reblat el metall ha fet una cara d'espantat, més gran que la meva.

Hi ha hagut un altre tret i aquesta vegada ha xiulat més a prop nostre. Ferran! Vine cap aquí! Hi ha algú que està disparant!  S'ha quedat dret, damunt de la filera de totxanes sense entendre res. Ferran! jo que li etzibo. El cotxet - El nen - Els balins - El gran.
D'on cony ha disparat?
Suposo que li feia gràcia tenir-nos com a Diana i ha tornat a disparar. El sol no em deixava veure amb claredat l'edifici i la finestra on hi havia el franctirador. No veia ningú, ni cap moviment, ni el canó de l'arma assassina que aguaités per cap lloc. Clar que les baranes de les finestres amb petits furats quadrat no m'ajudaven gaire i en canvi a ell si que li permetien apuntar sense ser vist.

Escolta! he cridat De què vas? Què et penses que fas? No ho saps que això no es pot fer?
La seva resposta ha sonat fugissera per sobre dels nostres caps.
Si tornes a disparar truco a la policia.
Ell ho ha fet i jo també.
Ens hem posat a resguard de la seva "mirilla" i llavors, mentre trucava, he localitzat l'origen del trets: una ombra, la finestra que es tancava i les persianes que s'abaixaven.

La policia, ha vingut amb tots els seus contingents i ha rodejat la casa. Han entrat esbotzant la porta del carrer i amb la mà preparada per desenfundar han pujat cap al tercer. S'han sentit sorolls, i dos trets: "Pim", "Pam".
No, ben bé no ha passat així. Jo sempre porto el meu colt, enfundat als pantalons. Tenia ganes d'utilitzar-lo. Tenia ganes de ser la llei, la justícia. I quan he identificat l'origen dels trets, he posat a cobert els nens i sense pensar-m'ho he apuntat. Tinc el pols entrenat, alguns dissabtes anem amb els amigots i les nostres armes al camps de tir a practicar. El primer tret ha anat just a la paret del costat d'on estava l'atacant. L'ha sorprès i s'ha aixecat, quedant al descobert. Bang! Sóc bo. Realment sóc bo amb el revòlver  Això ho hauré d'explicar. I és clar, és que era en defensa pròpia.

No, ben bé no ha passat així. Sort en tenim que no som als USA. Això sí, la policia ha vingut, he fet la denúncia i al paio segur que li passaran les ganes de disparar per la finestra.

Una Sensació Forta

Després del dinar de Nadal de Ceres, encara vàrem continuar la sobretaula amb alguns companys fins que casi ens toquen les vuit al bar. Havia d'anar a buscar un pot per fer una anàlisi d'orina (coses) a la farmàcia i l'hora era massa justa per la farmàcia de sota de casa (tanquen molt puntuals a les vuit) així que vaig dirigir-me a una altra que tanquen a les 22h, però de camí, la creu verda il·luminada característica d'aquests establiments vista gairebé de casualitat. Ni hi pensava en aquesta i de fet, feia molts anys que no hi entrava.

M'espero un moment i de seguida em toca. 
"Un pot per fer una anàlisi d'orina"
"sí, 65 cèntims"
Tenia la cara d'aquest home gravada al cap des de fa gairebé 20 anys.
"Perdoni, vostè va tenir un accident de bicicleta a Maspujols al 1992, no?"
"I tu com ho saps?" amb aquella actitud de tu de què em coneixes si no ens hem vist mai? i amb una cara d'incredulitat.
"Però no fa tant de temps", va afegir.
"El vaig venir a buscar jo amb l'ambulància de la Creu Roja, i sí, era al 1992 quan jo feia la mili"

L'home no s'ho creia, ni es podia avenir que jo me'n pogués recordar. 
M'explicava que no els metges no s'explicaven com s'havia recuperat tant bé. Ell n'era de metge, però ara despatxava a la Farmàcia. En el seu temps li agradava la ciclisme de risc i en temps similars a l'accident amb bici havia patit petits infarts que es van detectar després. Vaig endevinar una certa coixera, i dificultats en expressar-se. La seva dona va confirmar que havia estat al 1992 i va ocupar-se d'atendre els altres clients. 

Era cap de setmana d'estiu, no hi havia serveis programats i a la base no hi havia els conductors professionals i quedàvem els militars i els voluntaris.
La trucada a la centraleta posava a tothom en alerta. S'agafen les dades: "Truquen de Maspujols que hi ha un home que ha tingut un accident prop de la riera del Salt i està greu."
Probablement abans d'acabar la frase ja érem dalt de L'ambulància. Aquelles Fiat Ducato, l'Alfa 95-1 i la 95-2, amb les sirenes impressionaven, més si estaves assegut al lloc del copilot i calia agafar-se fort als revolts, creure que el pas era suficientment ample o que tothom hauria sentit les sirenes al creuar un semàfor en vermell. Confiança cega en el conductor (tant si fos l'Ivan, com el Cristo, el Cabrera o el Llort).  

L'home estava estirat a terra i tenia un fort traumatisme al cap a més d'altres ferides pel cos i tot i que no hi havia molta sang es podia endevinar la gravetat: El lloc per on havia caigut i la dificultat en la resposta quan li preguntàvem i la quasi pèrdua de consciència. "Ràpid la camilla de pales" (Amb la camilla de pales es pot carregar la persona sense moure'l i no tocar-li la columna) "Posem-li un collarí". 
Tot el viatge mantenint el contacte amb l'home, parlant-li intentant que no perdés la consciència, netejant ferides i intentant fer una primera observació per quan arribéssim a urgències.
"Alfa 95-2 a Bravo 95"
"Aquí Bravo 95. Què passa?" 
"Truqueu a l'Hospital que portem un home que ha tingut un accident, té un fort traumatime al cap i està força greu. En 5 minuts som allà".

Mai havia sabut si aquell home havia pogut sobreviure.  

En calent: sobre BBVA

No hauria passat res si hagués sortit de casa aviat i/o carregat de pasta. Però he sortit just per agafar el tren de les 7:30 (intento seguir l'exemple de Guardiola) i no he tingut temps per passar pel caixer. Casualitat també que la targeta que faig servir més, s'havia quedat al cotxe.

Duia diners suficients, però només per l'anada!!!

Quan després de la jornada sobre oportunitats a Àfrica i aprofitant fins l'últim moment per fer contactes tornava cap a l'estació de Gràcia vaig recordar que anava malament de cash ho vaig provar al caixer que em venia de pas, de la Caixa, omnipresent. Res, que no em llegeix la targeta, doncs que continuo cap a l'estació,
A l'estació la tarja tampoc va, ni a una ni a l'altre guixeta.
El tren de les 14h acaba de passar.
Enfilo cap a l'oficina del BBVA. Tancada? Sí, aquesta setmana tanquen abans. I el caixer automàtic també em dóna llargues.
Llavors li demano ajuda al guàrdia de seguretat.
En aquells moments ja estava com una moto perquè no tenia com tornar i a més acalorat (qui diu que ja havia arribat la tardor?), amb el traje negre, el pas accelerat i el front, que se m'enxampla cap al clatell, brillant i humit. Quina fila!

El tio que li costa d'aixecar-se, però finalment s'acosta. "que te passa".
"mira, que me tienes que ayudar, que no vivo en Barcelona, me he quedado sin dinero y no puedo sacarlo con mi tarjeta y no puedo comprar el billete de tren para volver"
Al tio, el meu problema li era igual. Jo ja m'estava desquiciant.
"no se puede hacer nada. Amás las cajas están cerradas"
"pero hay gente. Diles a ver si alguien me puede ayudar"
"que no, que las cajas están cerradas. Y ya sé que me dirán".
El vaig amenaçar de trucar l'endemà al director i de fer-li ina foto. A hores d'ara encara ho he de trucar però de ben segur que ho faré.
Quan ja em rendia vam sortir tres treballadors de l'oficina que em vam ajudar. No em van resoldre el problema, però em van acompanyar al caixer i em vam indicar que la solució podia estar trucant al 902.
Mentre trucava vaig tornar cap a l'estació per poder comprar el billet. La noia del telèfon em deia que les de l'estació intentéssin entrar el codi de la tarja. Però crèieu que ho vam fer?
Amb aquestes, que ja vaig amenaçar-les (jo no sóc així, ja ho sabeu) ja no em quedava més opció que colar-me. "tu mismo, serán 50 euros"
El tren de les 14:25 acabava de marxar.
Finalmet, Per poder treure diners vaig haver d'anul.lar la tarja, ja que llavors es poden treure fins a 300 euros via un codi provisional que t'envien al mòbil. I així ho vaig fer davant de la mirada del segurata dels trons.

Dinar a BCN i agafar el tren a les 16 hores. Quines bones combinacions que tenim i que ràpid que van.
La reunió que tenia, a la tarda posposada.