El passeig, ho té. Quan bufa el serè, entra directament de la Serra de Prades per l'estació de trens i baixa pels passejos que fan com una canal. Només tombar una mica cap a Prat de la Riba o qualsevol altra travessa ja canvia la cosa. De fet, he comprovat, algun dia de bon matí, que hi ha diferència de temperatura carrer a carrer a mesura que un s'acosta cap al Passeig Mata. Sant Celestí, Sant Ferran, Francesc Bartrina i Tivoli.Doncs això, tot i el sol, i ser migdia, feia un fred important, d'aquell que es posa a les orelles. He baixat de casa amb el nen petit al cotxer, ben tapat, i el gran caminant en plan satèl·lit (ara davant, ara darrera).
Darrera de casa hi ha una mica de part i el Ferran s'hi ha atura perquè hi volia jugar, però li he dit que no teniem temps.
I llavors ha començat el tiroteig.
Hem sentit un projectil com passava xiulant per sobre dels nostres caps i picava a les cases de l'altra banda. Un senyor ("de tez morena") que passava per prop d'on ha reblat el metall ha fet una cara d'espantat, més gran que la meva.
Hi ha hagut un altre tret i aquesta vegada ha xiulat més a prop nostre. Ferran! Vine cap aquí! Hi ha algú que està disparant! S'ha quedat dret, damunt de la filera de totxanes sense entendre res. Ferran! jo que li etzibo. El cotxet - El nen - Els balins - El gran.
D'on cony ha disparat?
Suposo que li feia gràcia tenir-nos com a Diana i ha tornat a disparar. El sol no em deixava veure amb claredat l'edifici i la finestra on hi havia el franctirador. No veia ningú, ni cap moviment, ni el canó de l'arma assassina que aguaités per cap lloc. Clar que les baranes de les finestres amb petits furats quadrat no m'ajudaven gaire i en canvi a ell si que li permetien apuntar sense ser vist.
Escolta! he cridat De què vas? Què et penses que fas? No ho saps que això no es pot fer?
La seva resposta ha sonat fugissera per sobre dels nostres caps.
Si tornes a disparar truco a la policia.
Ell ho ha fet i jo també.
Ens hem posat a resguard de la seva "mirilla" i llavors, mentre trucava, he localitzat l'origen del trets: una ombra, la finestra que es tancava i les persianes que s'abaixaven.
La policia, ha vingut amb tots els seus contingents i ha rodejat la casa. Han entrat esbotzant la porta del carrer i amb la mà preparada per desenfundar han pujat cap al tercer. S'han sentit sorolls, i dos trets: "Pim", "Pam".
No, ben bé no ha passat així. Jo sempre porto el meu colt, enfundat als pantalons. Tenia ganes d'utilitzar-lo. Tenia ganes de ser la llei, la justícia. I quan he identificat l'origen dels trets, he posat a cobert els nens i sense pensar-m'ho he apuntat. Tinc el pols entrenat, alguns dissabtes anem amb els amigots i les nostres armes al camps de tir a practicar. El primer tret ha anat just a la paret del costat d'on estava l'atacant. L'ha sorprès i s'ha aixecat, quedant al descobert. Bang! Sóc bo. Realment sóc bo amb el revòlver Això ho hauré d'explicar. I és clar, és que era en defensa pròpia.
No, ben bé no ha passat així. Sort en tenim que no som als USA. Això sí, la policia ha vingut, he fet la denúncia i al paio segur que li passaran les ganes de disparar per la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada